Il·lustracions de Violeta Puchades pel disc EL NUS
Lletres del disc

EL NUS

 

La pols als dits

i els ulls al cel.

Aguaito i veig

la llum d'un raig

 

llunyà,

íntim com un frec

que pesa sobre

el plec del temps.

 

Els cabells fan

de l'aire un nus.

De puntetes

al teu racó

 

on tot és com he vist

als teus somnis

de ploma suau,

sota la pluja

que ens pren l'alè.

 

...i el desig creix...

 

 

 

CONFETI NEGRE

 

Per dins et cou

aquest instint de mort.

 

No diguis més qui ets, mai més.

Procura oblidar qui ets.

 

Els llums retallen ombres

sobre l'asfalt. És la festa

del teu nom. Paperets negres volant.

 

Ja res importa, tot acaba aquí mateix.

L'ocell que udola dins la seva gàbia.

I del record no en queda més que aquest silenci.

 

COS D'IVORI (poema de Carles Duarte)

 

No s'extingeixen

ni el bes sense temps que ens oferíem,

ni la tendresa que ens naixia als dits,

ni l'onada dels cossos navegant-se,

ni l'aigua de les pells que s'abraçaven.

 

Resten als ulls,

a l'aire humit del vespre,

al tacte de la llum sobre els carrers,

al cel encès de lluna,

al temple del desig.

 

No s'extingeix l'anhel,

ni el cant bellíssim del teu gest.

 

Sóc jo qui m'extingeixo.

 

 

 

ESTAT SALVATGE

 

I

L’aigua negra que enfosqueix els teus ulls

me la bec,

sense angúnia, ni filtrada.

 

Emmirallat dins l’inefable esguard

romanc callat, sobreposat a mi mateix.

 

II

Res no fa l’amor ni el lligam entre vides alienes,

ni la por ni el dubte estableixen la força necessària

que manté unides mans i cossos;

res no fa que jo t’estimi,

tampoc impedeix aquesta ferida constant als llavis

ni l’hemorràgia tèbia, ni el residu en les esquerdes.

No obstant això, l’estat evolutiu de les coses,

la convicció de la mort, definida i definitiva,

ens permet d’oblidar-nos en el contacte agradable de la pell,

en l’olor amarga i decadent del sexe.

 

NEGRA NIT

 

Cau negra nit,

et recolliran les mans obertes

de tantes flors que no dormen,

esperant com jo l'espurna

d'aquell far allargat enmig de l'aigua.

 

El temps de dir

s'atura en aquesta hora suau de brisa;

tan sols l'esguard per medir un espai

que ens és estrany.

 

Enyorar donar-te la mà...

Aquí només s'hi troba un tot sol

caminant o parat, sempre d'esquenes.

 

No sap cap on van ni què fan.

 

 

 

CAU AIGUA DEL CEL

 

Cau aigua del cel.

 

Els cabells i la pell se'm mullen

i tinc fred.

No hi ha aixopluc.

 

Tot això és un desert de boques

tancades

i no l'obre ningú.

 

Silenci de cues que no volen

ser vistes

en moviment.

 

Captaires de mirades a les voreres,

als portals...

no hi ha senyals.

 

Cau aigua del cel.

 

EL PAISATGE DE L'ÀNIMA

 

“On acaba el sender i comença l'enyor

cant, miratge esplendent, el paisatge de l'ànima”

(Ponç Pons)

 

 

 

37º (poema de Sebastià Alzamora)

 

Trenta set graus i va a la font per aigua,

lenta, la mula. De dalt del rocam

se li'n riu el diable. Mor el peix

dins el poal. La mula, ja ho sabem,

no l'ha de plànyer (és cega i parla poc).

"No vulgueu repartir-vos el meu vi",

diu taciturna, amb uns ulls com de peix.

Camina estèril dins la vinya negra,

entre pols i ferralla, sense amor,

la mula blasfemant contra el Gran Sol.

 

 

 

SUBLLUM (poema de Màrius Sampere)

 

El món és cruel

i només hi ha un llum.

 

En tota la cambra només hi ha un llum,

en tot el pis i en tot l'edifici.

A la meva ciutat només hi ha un llum.

 

El món és cruel

i només hi ha un llum, el que il·lumina

la crueltat del món

i també la meva, més oculta. Alba, mira'm!,

 

veuràs

que duc escrites a la cara

les paraules dels morts. Aquell Qui

n'encapçala la taula

no em permet de somriure.

No hi ha prou claror.

TREMOLES (poema de Joan Margarit)

 

Quan el perfum de nit

del gessamí tremola

vora meu, s'obre el pou

del teu cos dins de mi.

Un amor esvanit

és un vent fosc que sempre

fa tremolar la flama

d'una petita espelma

que assenyala el futur.

Avui està apagada

i ara tremola l'ombra,

només l'ombra, de tu

 

 

 

DONA DE PRIMAVERA (poema de Joan Margarit)

 

Darrere les paraules només et tinc a tu.

Trist el qui mai no ha perdut

per amor una casa.

Trist el qui mor envoltat de respecte i prestigi.

Jo em crec el que passa en la nit

estrellada d'un vers.

 

 

 

SINUOSES

 

Sinuoses les portes de l'altre món, que entreobertes deixen escletxes al descobert.

 

Tenim l'esma callada i les boques plenes de fang, i en els ulls petits focs fatus que il·luminen la por de qui no entén.

 

Som les ombres d'aquest món. Per paraula un terròs al coll ennuegat.

 

No entenem que ens criden per sortir, treure el cap, sentir el frec dels estels, i banyar-nos amb la nit humida, i passejar-nos per camins insòlits.

 

Tenim ganes de volar, desplegar-nos i sortir d'aquest estat!

 

L'ESPURNA

 

Als teus ulls hi ha una espurna

tan petita que sembla lluny.

Me la miro i amb la mirada

em deixo caure al seu costat.

 

Hi ha un silenci rere el vidre

tan profund que sembla res.

Me l'escolto i me n'adono:

aquest silenci és el teu gest.

 

Acollits en el somni

som alats i juguem a fer llum.

 

No hi ha res que s'assembli

a aquest instant guanyat, sense límits.

  • Blanco Icono de Spotify
  • Blanco Icono Bandcamp
  • White Instagram Icon
  • White Facebook Icon
  • White YouTube Icon